Isabelle Huppert a Home.
És una faula contemporània sobre la família, sobre l’aïllament que es transforma en bogeria. Hi ha una intimitat extrema entre els personatges, una fusió que l’autopista tallarà d’arrel. Es converteix en una pantalla sobre la qual cadascú projecta la seva neurosi. Representa també al món – violent, agressiu, contaminat- que arriba a la gent que pensava que podia viure sola, al marge.
Ursula Meier, d’una entrevista amb Mathieu Loewer a Cineuropa.
L’any 2008, la directora franco-suïssa Ursula Meier va dirigir el seu primer llargmetratge. Uns anys més tard, me’l miro sense saber molt bé què esperar-ne i acabo trobant-me al davant d’una metàfora rodona, que sorprèn i angoixa alhora, d’una família aïllada del món que viu jugant i que, in crescendo, acaba encarnant totes les nostres pors. El film evoluciona d’una pintura entre fresca i amable de moments en família a un thriller on l’angoixa i la claustrofòbia acaben envaint l’espectador. Aquest híbrid té com a resultat una reflexió que no és nova però sempre és actual.
Podem viure aïllats de tot i de tothom? És la vida eremítica el paradís, la solució a l’infern que ens envolta? És la casa aquell refugi imponent que ens protegeix del fred, el vent, la hostilitat i la contaminació? Això creuen els cinc membres d’aquesta família que viu a la vora d’una autopista abandonada i que no té gairebé cap contacte amb la societat. L’avís de la seva reobertura plana sobre les seves vides però no les distorsiona fins que no esdevé una amenaça real: “us pensàveu que això sempre seria una pista de patinatge?” ironitza Judith, la filla gran, que es passa el dia prenent el sol vora l’autopista (primer abandonada, i després altament transitada) en bikini, amb la música a tope, i fumant una cigarreta rere una altra. Doncs no, cotxes i més cotxes comencen a destorbar la vida harmònica i idíl·lica d’aquesta família, que només surt a l’exterior a través del pare i els dos fills menors, per anar a treballar i a l’escola, i deixa mare i filla gran ocioses, habitant la llar que la mare tan zelosament guarda. És ella qui més es resistirà, amb violència, a abandonar-la. “Jo no podria estar-me tot el dia aquí tancada” li diu la Marion, la filla adolescent: “Com si això fos una presó”, respon ella, somrient.
Home. La mare, Martha, i Judith.
I efectivament, l’oasi esdevé presó, i l’autopista la via per on transiten tots els mals que haurien volgut allunyar. Perquè la contaminació que tan obsessiona Marion, que es dedica a recollir dades sobre el nombre de cotxes que hi circulen, que guarda mostres de l’herba contaminada, que fa recerca i terroritza el seu germà petit amb totes les malalties (infertilitat, plom a la pell…) que els provocaran una mort prematura a tots…aquesta contaminació atmosfèrica exacerbada pel personatge de la Marion és la metàfora de la contaminació social a què de cop tots es veuen exposats. Tancats a les nostres cases (i sobretot, en els nostres barris), creiem allunyar de nosaltres el perill de la contaminació, la contaminació que porten els altres, vistos no com a iguals sinó com a exògens, estranys.
Les dues germanes ens mostren, en una escena que és tan poqueta cosa i comunica tant, dues postures davant la societat: la Marion va tota vestida com si portés una escafandre i du mascareta; al seu costat, la Judith va amb el seu bikini, semi-nua, en clar contrast, i fuma. La Marion li pregunta com pot estar-se tot el dia així. “Perquè no m’importa. A més, jo sóc forta, tinc molts anticossos. Sempre ha estat així, vaig néixer amb ells” “Quina sort, tot al contrari que jo”.
Marion i Judith. La contaminació.
Tan és així que, mentre una continua recollint mostres de la maldat que els ha de matar a tots, l’altra se’n va, un dia, aprofitant una retenció a l’autopista provocada per un accident, amb algun home que condueix un dels cotxes. Pels qui resten a casa, la bogeria i la fòbia van in crescendo fins que un es troba amb escenes colpidores que desencadenen i tensen l’acció, la personalitat de cadascú, els diàlegs, i forcen tots els límits imaginables. Allà on abans hi havia hagut amor, abraçades i joc, ara hi ha coacció i violència. Volent mantenir la casa a despit de tot, la família acaba per tapiar-se amb parets i murs aïllants que els mantinguin a recer del soroll (insuportable) i tot el que hi ha fora. Tan sols una petita obertura perquè entri l’aire, on tots van a respirar quan senten que s’ofeguen. Una petita obertura que…que bé pot tancar-se. En un búnquer, amb reserves de menjar i aigua, amb ventiladors, dormint a base de somnífers, ens trobem amb el pitjor dels escenaris possibles. Una trama narrativa que, com més es tensa (a la manera clàssica) més efectiva resulta:
<<Hi ha una frase del cineasta taiwanès Tsai Ming-liang que resumeix la meva manera de pensar: “Quan ens trobem en una situació extremadament tràgica, on no hi ha cap escapatòria, en què ens sentim acorralats, és quan ens podem alliberar de tot. És quan trobem la força per sortir endavant.>>, declara en un moment de l’entrevista amb Loewer la directora. I així és. Finalment, volent fugir de l’enemic exterior, la família arriba a l’aïllament absolut i topa amb el pitjor dels enemics possibles: ella mateixa. I en el punt culminant de l’horror, podem emocionar-nos amb una Isabelle Huppert (genial en la seva actuació, com tota la resta dels actors) amb dolor, panteixant i a penes sense força, que trenca el mur que tapiava la porta d’entrada/sortida. Fóra bo potser que trobéssim l’energia per anar trencant murs quan menys capaços ens sentim de respirar.
Tot i desconèixer aquesta pel·lícula, el resum que ens fas obre l’interès.
Sembla situar-se en l’òrbita de les obres d’un Micahel Haneke (amb el qual, per cert, Isabelle Huppert va fer l’esborronadora La pianista), i altres cineastes d’un tradició centroeuropea que furga sense misericòrdia en ferides socials i personals (i inevitablement en la institució familiar).