Publicat a nervi.cat

Thomas Sankara, president del país que ell mateix rebatejà com a Burkina Faso (el país dels homes íntegres) de 1983 a 1987. Fou assassinat el 15 d’octubre de 1987, uns mesos més tard després de pronunciar aquest discurs valent, carregat de raó i d’intencions a la Cimera de l’OUA (Organització per l’Unió Africana). La seva veu, més enllà de recordar-nos quin és el continent mil vegades abusat i oblidat de la història, Àfrica, ens parla d’una eina d’explotació, el deute, que els països del Sud o del mal anomenat Tercer Món ja fa temps que coneixen. Les fronteres d’aquest Sud es desplacen cada cop més amunt, i potser moltes de les seves paraules ens sonaran estranyament properes:

Señor presidente:

Hemos escuchado y aplaudido a la primera ministra de Noruega cuando intervino aquí mismo. Dijo, ella que es europea, que toda la deuda no puede ser reembolsada. Yo quisiera simplemente completar y decir que la deuda no puede ser reembolsada. La deuda no puede ser reembolsada porque, en primer lugar, si no pagamos, los prestamistas no se van a morir. Estemos seguros de esto. En cambio, si pagamos, somos nosotros los que vamos a morir. Estemos seguros igualmente de ello. Los que nos han conducido al endeudamiento han jugado como en un casino. Mientras ellos ganaban no había debate. Ahora que pierden en el juego, nos exigen el reembolso. Y se habla de crisis. No, señor presidente, ellos jugaron, ellos perdieron, es la regla del juego. Y la vida continúa.

Nosotros no podemos reembolsar la deuda porque no tenemos nada que pagar. No podemos reembolsar la deuda porque no somos responsables de ella. No podemos pagar la deuda porque, al contrario, nos deben lo que las mayores riquezas nunca podrán pagar, esto es, la deuda de sangre. Es nuestra la sangre que ha sido derramada.

(…)

Actualmente hay crisis porque las masas rechazan que las riquezas se concentren en las manos de unos pocos. Hay crisis porque unos pocos depositan en los bancos en el exterior, unas sumas colosales que serían suficientes para desarrollar África. Hay crisis porque frente a estas riquezas individuales que se pueden nombrar, las masas populares se niegan a vivir en los ghetos y los barrios bajos. Hay crisis porque por doquier los pueblos se niegan a ser Soweto frente a Johannesburgo. Hay lucha y la exacerbación de esta lucha produce inquietud a los que retienen el poder financiero.

Nos piden ahora que seamos cómplices de la búsqueda de un equilibrio. Equilibrio a favor de los que tienen el poder financiero. Equilibrio en detrimento de nuestras masas populares. ¡No! Nosotros no podemos ser cómplices. ¡No! Nosotros no podemos acompañar a los que chupan la sangre de nuestros pueblos y viven del sudor de nuestros pueblos. Nosotros no podemos acompañarlos en sus maniobras asesinas.

(…)

Nosotros no podemos aceptar su moral. No podemos aceptar que nos hablen de dignidad. No podemos aceptar que nos hablen del mérito de los que pagan y de la pérdida de confianza en los que no pagarán. Al contrario, nosotros debemos decir que hoy es normal que se prefiera reconocer que los ladrones más grandes son los más ricos. Un pobre, cuando roba no comete más que un hurto, apenas un pecadillo para sobrevivir y por necesidad. Los ricos, son ellos los que roban al fisco, a las aduanas. Son ellos los que explotan al pueblo.

Señor presidente:

Mi propuesta no tiende sólo a provocar o a hacer un espectáculo. Quiero decir lo que cada uno de nosotros piensa y desea. ¿Quién, aquí, no desea que la deuda sea simple y llanamente anulada? El que no lo desee puede retirarse, tomar su avión y dirigirse directamente al Banco Mundial a pagar. (…)

Era un món aquell en què tothom era sospitós de terrorisme pel sol fet de néixer. La intimitat de les persones havia deixat d’existir i tothom creia que aquesta era cosa del passat. Qualsevol detall de la vida d’algú compartit a la xarxa passava a mans d’empreses multinacionals, i així, l’amor, les aficions i els gustos dels ciutadans quedaven a mercè del tràfic amb què uns quants poderosos s’enriquien sense fi. Protestar era delicte, i cada petit gest que no suposés augmentar el consum d’objectes que es produïen després de ritmes de treball frenètics i el malson continu de milers de treballadors a les llunyanes terres de Shangai o a KualaLumpur, era motiu de sospita i persecució. Durant anys, s’havia permès que una gran massa de la població llegís i estudiés, sota el pretext que així la societat seria més rica i més forta, i més competitiva i més poderosa, però ara, el Govern considerava que s’havia anat massa lluny i calia posar-hi fre. Milers de persones havien après el significat de pensar i això havia esdevingut l’arma més perillosa que el Govern podia imaginar. Com que no hi havia feina remunerada per la majoria dels joves que sortien de les aules imaginant mil vides possibles i es trobaven per davant una misèria sense precedents, aquests havien començat una revolució que connectava els seus cossos i cervells a la velocitat de l’instant i, encara que el Govern es pensava que ja havia eradicat aquesta possibilitat, ressorgia en les ments dels seus “súbdits” la idea que un nou món era possible allà i ara, un nou món que privés els tirans del poder i la seva infinita riquesa. A més, coneixien tècniques i fórmules per posar-ho en pràctica i tan sols estaven mancats dels mitjans, mitjans que secularment els havien desposseït de tot i que ara havien decidit apropiar-se. El Govern era una suma de banquers i personatges miserables i corruptes que només servien i adoraven el Capital. El Capital no era real ni tangible, sinó zeros i zeros en pissarres negres que no existien sinó que especulaven amb la futura misèria de les persones i amb les seves possibilitats de poder-se pagar una llar, si eren privilegiats, o de poder-se pagar el cereal, si havien tingut la mala sort de néixer en una esfera que el Capital i el Govern anomenaven “Tercer món”. Paradoxalment, aquell món no havia estat tercer de cap llista en arribar, sinó l’origen de l’espècie humana, deien els científics, però ja feia segles que condemnava els qui hi vivien a la pobresa i la sequera per tal que la resta del món pogués donar-se a vides d’ostentació i a omplir els ventres més enllà de la fam, a tenir tota mena de coses que el Capital anomenava “felicitat” i que no eren sinó cadenes de ferro roent que els lligaven ben fort a la submissió perpètua. Vivien admirant pantalles que els deien què havien d’opinar, què havien de comprar, com havien de vestir, de ser i d’estimar, i sortir d’aquelles pautes i guions provocava la desconfiança immediata de la gran majoria. Vivien amb la il·lusió que tot ho podrien mentre suessin esforç i acumulessin zeros en comptes que passaven a ser més zeros, en negatiu, com més desitjaven tenir, perquè sempre es podia tenir més i sempre es podia ser més. El Capital tractava de demostrar-los que arribar al cim era possible, però tan sols per uns quants escollits. Les vides dels “súbdits” eren sempre batalles infructuoses per assolir aquest cim que cobria de glòria i exotismes sense parangó als qui s’hi instal·laven.

Però va arribar el dia en què el Capital va veure amenaçada la venerable corba ascendent que indicava que podia continuar sent més i més poderós com més temps passés, i tot va trontollar. Per salvar-se i mantenir-se com a totpoderós, hagués estat necessari baixar uns quants graons en l’escala dels beneficis, posar fre a una força absoluta. Llavors, el Capital i el Govern, desconcertats, van prendre una mesura que acabà amb aquell somni mentider de sucre i va trencar en mil pedaços l’esfera que ells mateixos havien construït. De sobte, a tothom li era prohibit tenir expectatives, perquè eren moments de retornar a uns orígens modestos i maldestres en què lluitar per la comoditat tornava a ser vigent. Va ser així com a les persones que havien pogut estudiar i entendre, que eren molts, i els qui no ho havien fet però vivien ara una cruesa que no esperaven, se’ls va encendre un llum d’alarma i allò que eren intuïcions vagues o causes perdudes es van convertir en revoltes potencionals. Seguien mirant pantalles que els retornaven una imatge deformada, però ara les imatges també parlaven de violència i també parlaven de la por de deixar de ser, parlaven de la tremolor que tot un món s’esfondrés. Molts van veure que quan un món s’esfondra, vol dir que en pot néixer un altre, i van renovar les esperances que poguessin per fi intentar construir aquella mena de coses que havien imaginat que podien ésser justes i que podien aconseguir-se si s’obligava els tirans a renunciar al control de tot i al guany sense fre que era el cor de la seva doctrina. El Govern i el Capital, units sempre en un bàndol compacte i terrible, captaren l’amenaça i van mirar d’imposar un estat de terror on discrepar i treballar un nou camí que els deixés al marge trobessin càstigs exemplars. De sobte, aquelles ciutats monstruoses bullien en la seva negror post-industrial, en el seu fum contaminant, en els seus esquelets immensos i contradictoris, en la multitud diversa que les poblava. De sobte, quan semblaven controlades, les ciutats tornaven a ser caus de conspiracions, i les persones bé s’havien de cuidar de vagar per les nits pels túnels del metro, perquè el cos de la policia al servei del Govern les aturava i els preguntava quina era la seva ideologia. La resposta no podia mai ser una, però el fet és que totes les ideologies que no fossin la del Capital eren sospitoses de desobediència, i aquesta, en si mateixa, és sempre la ideologia més temuda. També els preguntaven d’on venien, els obrien les bosses, els regiraven el menjar, i quan tenien l’oportunitat de castigar que totes aquelles persones aïllades i individuals conformessin multituds, llençaven gasos i bales de goma per provocar el pànic.

Era un món aquell que semblava agonitzar en les pròpies brases, que semblava condemnat a no conèixer ja la tranquil·litat, ni el descans, ni la ficció impertorbable que tot sempre aniria a millor si tothom continuava llevant-se puntual i complint la funció que li havia estat assignada. Era un món de monstres on tot semblava, de cop, possible. Una cosa tan innocent com caminar per carrers cridant consignes havia esdevingut un acte ferotge de rebel·lia, com també ho era que moltes persones acordessin seure en una plaça plegades per parlar d’allò que volien entre elles, i parlar-ho al món. Però, malgrat tot, semblava que res no aturava els carrers, que esdevenien riuades, i que res no distreia l’ull de places que ara significaven moltes coses noves que mai abans no havien significat. Era un món aquell en què els tirans destruïen, i els “súbdits”, amb una tossuderia i una fixació admirables, miraven de construir sobre cendres.

Aquest vídeo convida a la reflexió. És la revisió de certs leit-motivs de la història mundial feta pel col·lectiu Anonymous, que anuncia un present i un futur d’organització col·lectiva en xarxa i la superació dels mecanismes de control i explotació de la població i els recursos en un nou paradigma que el poder no entén. 

El trobador sempre intenta fotre-li el públic als ideòlegs del poder. Parlo dels poetes de veritat, dels que pensen amb el seu propi cervell i no al dictat de la veu de l’amo.

Carta manuscrita de Dimitris Christoulas. Font: Setmanari La Directa

“El Govern d’ocupació de Tsolakoglou ha reduït al no res, literalment, la meva capacitat de supervivència que depenia d’una respectable pensió que, durant més de 35 anys, jo sol (sense contribució de l’Estat) he pagat. Atès que tinc una edat amb la que ja no tinc el poder de resistir activament (tot i que, per descomptat, no descarto que, si qualsevol grec hagués empunyat un kalashnikov jo hagués sigut el segon en fer-ho) no trobo una altra solució per un final digne abans de veure’m reduït a buscar a les escombraries per alimentar-me. Crec que els joves sense futur prendran les armes algun dia i penjaran del revés als traïdors nacionals de la Plaça Syntagma, igual que els italians van penjar Mussolini (a la Plaça Poreto de Milà).”

Una nota a la butxaca de la jaqueta de Dimitris Christoulas, pensionista de 77 anys, que es va treure la vida ahir, 5 d’abril de 2012, dia per la memòria, a la Plaça Syntagma d’Atenes. Un suïcidi que agita la consciència de tots els europeus, un crit agònic contra la ruta de la barbàrie a què ens mena la Troika. La insuportable desesperació d’allò que anomenen austeritat i que no és res més que la brutalitat  colpejant les nostres vides. Dimitris Christoulas, un símbol. “No és un suïcidi, és un assassinat”, diuen els grecs que el recorden amb flors i pancartes. Hi ha vides que bé valen una revolució. Europa, aixeca’t.

Font/imprescindible article: a La Directa, per David Bou.

Barcelona, 29 de març. Imatge de Ludwig van Luna

Article publicat a Nervi

Me sirve y no me sirve

29M a Barcelona. Imatge de Jesús G Pastor

La esperanza tan dulce

tan pulida tan triste
la promesa tan leve
no me sirve

no me sirve tan mansa
la esperanza

la rabia tan sumisa
tan débil tan humilde
el furor tan prudente
no me sirve

(…)

Mario Benedetti

—————————

Fa uns dies, un amic ens feia arribar aquest poema de Mario Benedetti. Després d’un dijous com el que es va viure a Barcelona, potser el millor que es pot dir és que als ciutadans aquesta ràbia tan submisa ja no ens serveix, ni el furor prudent, ni l’esperança mansa, no ens serveix. La claror amb què dijous es despertava Barcelona portava un aire de tempesta i un anunci que qui sembra misèria recull ràbia.

Jo, com l’Àngel, tampoc no vull entrar en xifres ni en especulacions sobre la caiguda del consum, ni en alcaldes que encenen l’enllumenat a migdia, ni en persones enrabiades perquè no entenen encara que la vaga general és un acte col·lectiu i no individual, ni en el pactisme deplorable de les cúpules d’un parell de sindicats majoritaris i subvencionats, perquè el que vam veure dijous amb els nostres ulls desborda qualsevol d’aquestes dades i discussions. Va molt més enllà. Aquesta és la meva percepció. Dos dies més tard no puc afirmar que escrigui serena ni que hagi meditat i mantingut prou converses per alimentar la reflexió, però em sembla que, en aquest cas, hi ha algunes sensacions que convé apuntar abans no es dissipin.

L’ambient d’abans de la vaga semblava prou calent, prou fart, prou agitat i afamat, com per prometre una vaga i una manifestació contra la reforma laboral en concret i contra l’atac sistemàtic a les nostres vides en general, massiva. I així va ser. Vam inundar Passeig de Gràcia com una autèntica marea humana. T’ho miris com t’ho miris, això és innegable. Com també és innegable que més enllà d’aquesta via del luxe, tota una ciutat bullia des de primera hora amb grups de piquets que la recorrien anunciant als quatre vents que aquell dia a la ciutat no es treballava, no es circulava, no es consumia, no s’alimentava un sistema inhumà. No eren ni les vuit del matí que, mentre tallàvem vies, ens arribaven notícies de creuers que a Málaga i Cadis havien de girar cua i marxar a un altre país Mediterrani, o de ciutats amb tradició de lluita com Terrassa i Sabadell que despertaven rebels, o de transports que no volien dur passatgers a la precarietat i l’explotació diàries.

Ja cap a migdia i les primeres hores de la tarda, el caos agradable i organitzat de totes les persones que havíem decidit, conjuntament però amb prou autonomia, prendre la ciutat i aconseguir abstreure-la de la seva normalitat per dur-la al mapa de la revolta, ens havia atrapat en una espiral en què era impossible atendre a tots els fronts. Barcelona ja no era la Barcelona aparador, la Barcelona consumista, la Barcelona dels qui viuen per treballar en comptes de treballar per viure. Barcelona havia esdevingut, en poques hores, un escenari caòtic on les reivindicacions dels ciutadans ignorats pels poders fàctics (bancaris, polítics) expressaven descontentament, ràbia i misèria i sobretot, empoderament, força i voluntat de futur. I quan dic voluntat de futur, vull dir d’un futur millor, més just, que afirmi uns nous drets, un futur alternatiu a aquell que volen imposar-nos.

29 M low cost Jesús G Pastor

Com si, després de les mobilitzacions que hem anat vivint des del 15 de maig passat, la classe mitjana fictícia hagués dit prou. I s’hagués adonat, en un procés de presa de consciència que ja no hi ha qui l’aturi, que aquí només existeixen els qui espolien i els espoliats, els qui tenen i els qui no tenen, els qui posseeixen la riquesa i els qui la creen per entregar-la.

29M a Barcelona: la Borsa. Imatge d’Europapress

Violència? Sí, la sistemàtica, l’estructural, la que el poder usa contra nosaltres dia rere dia. L’atur, la desnutrició infantil, unes retallades en sanitat que literalment maten, una educació que ja no educarà els fills dels qui no són rics, una inflació que condemna sempre els mateixos. Violència? Sí, al vespre i la nit, la violència que ostenta l’Estat en monopoli (ai! Hi ha qui ho oblida massa sovint) va convertir Plaça Catalunya i diversos punts de la ciutat en una batalla campal. Reprimir com a única resposta als crits agònics dels qui no estem disposats a tolerar que ens robin el dret a l’existència. Feia 12 anys que no s’usaven gasos lacrimògens. Carregar i disparar bales de goma: 20 ferits, 2 còrnies rebentades. 56 detinguts. Repressió, més repressió. La pudor de gas, la incertesa, la dificultat d’avançar cap a la Plaça, la impossibilitat d’accedir-hi. Però, per sobre de tot, i malgrat la brutalitat, semblava que la gent havia perdut la por i no se’n volia anar, i corria però tornava i els papers cremaven a dojo pels carrers com crema la humiliació. La resistència, l’afirmació de la voluntat, la necessitat de continuar rebel·lant-se. Felip Puig, que és un perill per a Catalunya, compareixia al dia següent anunciant que era l’enemic de la humanitat: de sindicats minoritaris, del 15M…de tothom. Tots som dolents. Dolents del morir, dolents que no saben el que es fan, que cremen…I, mentrestant, la Plaza del Sol a Madrid, plena a vessar, deia: “No nos vamos”.

Què dir de les imatges que m’ha deixat la Barcelona del 29M a la retina? Que dibuixen una promesa de ciutat preciosa. L’expressió de la ràbia no és indiscriminada i allò que es desconstruïa o s’assenyalava no eren espais a l’atzar, eren punts que no figuren en el mapa alternatiu que desitgem. Papers cremant davant la Borsa, ous a les seves finestres, pintades contra la inhumanitat dels qui especulen amb la vida i la mort de les persones: sí, és així de brutal. A qui li estranya a aquestes alçades que sempre hi hagi acció davant la Borsa? A qui li estranya que la seu del Banc Sabadell sigui declarada culpable? Per què El Corte Inglés va ser el lloc amb més presència policial i també denunciat amb vehemència durant tot el dia? Per què es podia llegir una formidable pintada que deia “Me das alergia” a l’aparador de la luxosa botiga Chanel a Passeig de Gràcia? Per què crema un Starbucks? Per què els maniquís del Zara són decapitats?

Mango 29M. Imatge de Nenitateribel

DESCONSTRUÏM allò que afirma una violència sistemàtica, els imperis de l’Imperi del consum, les grans fortunes espanyoles o americanes que han decidit que no hi ha sostre que aturi els seus beneficis i que tota explotació i misèria humanes queden justificades per les seves ànsies de riquesa; desconstruïm el temple de l’economia especulativa, que no es basa en cap realitat, que pot decidir que milers moren de fam a Àfrica perquè els ha rebentat a les mans la bombolla de les hipoteques. És aquest el sentit. És aquesta la lectura d’un dia de vaga general on massa ràbia, massa demandes, massa ganes de reivindicar dignitat, poden amb el discurs tou d’un poder dur que continua sord davant el clamor de les persones, que estableix el diàleg mut de la màscara anti-gas.

Però no s’enganyi ningú. Desconstruir per després construir, construir els nostres drets i empoderar-nos d’un espai que és nostre per reclamar una riquesa que també és nostra. Propera cita, sense por, el 12 i el 15 de maig. Ara sí, i sense permís del Corte Inglés, la primavera ha arribat.

Vídeo de @_huelga99 (www.vagadel99.wordpress.com)

Salvador Iborra.

Poema del retorn

III

Per aquesta raó comence de nou un vell costum que tinc,

una irritació sense discreció ninguna, parent pobre de la glòria,

parlar del blau cel i les transaccions de la nostra ànima,

ja no pretenc fer res de bo, estar amb vosaltres, no fer memòria,

pagar el preu de dormir a soles, d’acumular silenci,

verificar si encara queda força per fer allò que diuen viure,

i prendre la penosa decisió de tornar, de tornar a escriure,

no sé exactament què, parlar d’amor, parlar d’alguna dona,

abdoldre’ns del que som, del mal govern de la nostra història.

Cançó de l’encontre

I

I vull creure estimant que la vida és vivible

Ponç Pons

Vine sense por, no t’atures, acosta’t,

vine fins on estic, aquesta vida oblidadissa,

tu, amb eixa part de tu que no conec

el temps necessari per ser feliços.

Vine i beu amb mi d’aquest calze

de ciutats remotes, d’aquesta manera

lenta que tinc de mirar les coses,

aquest primer dia de l’any,

el mateix dia que vas nàixer.

Vine d’un lloc amb color de silenci

fins un altre on poguem besar-nos,

vine sense fer soroll ni preguntes,

posa’m el teu dit a la boca

i demana’m després que et seguesca

pels llocs petits que t’agraden,

i deixa’m una nota a l’alba

per llegir-la quan em desperte

que diga demà on podré trobar-te

on hi haja una vida per nosaltres.

II

De manera que quan et vulga veure

no invoques la sort i el pressentiment

d’un temps sense retorn possible.

Deixa que l’hivern t’arribe a la boca

i escalfa’t amb la meua llengua,

i tanca els ulls en silenci sense temor

que en obrir-los el món no resulte,

que tu ets per mi l’única feblesa

i no has de témer mai necessitar-me.

Si res no és més solitari que patir,

tu, que viatges cada nit vers el futur,

que et segueixen insomnes els fantasmes,

que la vida és per tu tancar les mans sobre una tija de rosa fins a ferir-te,

que mors cada dia d’impaciència,

pregunte si no és un excés de fe

no posar-te mai trista amb por de la por,

i guardar-te de mi ara que comences

a estimar-me. No imposes al present

tantes fronteres d’intimitat emmagatzemada,

abriga’t del dolor i conta’m de nou la teua

història, la darrera sang amb els cristalls trencats,

Pots estalviar-te confirmar-me l’esperança.

Els cossos oblidats, Salvador Iborra.

Ens havíem cregut que només l’home o la dona militants eren capaços de dirigir una acció política per petita que fos. El creixement espectacular dels nostres efectius ens havia fet creure que únicament en els nostres rengles s’hi trobaven els ‘millors’, la flor i la nata del poble. Érem l’avantguarda, la força dirigent, el cervell i el múscul de la revolució, com digué Maiakovski, que no era cap sectari i pogué escriure coses tan sectàries en cantar el partit. Llegint allò que nosaltres afirmàvem en aquells temps, allò que alguns afirmen encara avui en evocar-los, hom s’adona de la petulància i de l’envaniment que havíem arreplegat en trenta-dos mesos d’acció política oberta.

Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d’orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia.

Quan érem capitans, Teresa Pàmies (en record per la sempre combativa escriptora que morí ahir 14 de març del 2012).

Publicat a Nervi